Em deixes entrar
de vegades
i mirar des del pany de la porta.
D’altres alces la ma
I em saludes.
Poques em parles
I encara menys compartim rialles.
Així passa el temps
que amb calor i fred
em mesuren el dies
que no visc amb tu.
Cerco el banc del sinó fos
per veure de lluny
la teva estela.
Cerco reixes des de on mirar-te
que em recordem la presó
on guardo el meu cor.
Marxaràs aviat
fora del meu abast,
i em deixaràs sense records
que em facin menys gris
les noves estones de soledat.
Aniré a veure caure les fulles
i passar les aigües del riu.
Qui sap si abans que acabi la tardor
te n’adonis per un instant
del missatge callat
que guarda el meu mirar.
Ara només ho sap la tórtora
que cada cop em veu plorar
quan ja s’ha fos el rastre
que deixa pel carrer
l’ombra en passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada