Avui t’he vist volcànica

Avui t’he vist volcànica,
sortint del desbocat jersei
un emergent coll
base d’una imponent mata de cabell.
T’he vist com el marge de la cara
marcava un tres llarg que s’acabava
en uns llavis petits i afilats
que em volien ensenyar com besar.
De les coves del teus ulls
foscos i profunds,
defensats per les llargues pestanyes,
s’escapaven silents, mirades de reüll,
buscant d’incògnit les meves furtives mirades.
Avui t’he vist volcànica,
plena de joia amb la rialla fàcil de sempre,
mentre t’escoltava, hi sentia al teu voltant
un cor de veus amb bells cants.
Avui t’he vist volcànica,
d’esquena i de través
parlant amb la teva fada
i amb els argents sons el temps ha volat,
fins que el somni de la teva presència
s’ha esvaït.
Avui t’he vist volcànica,
refulgent, jugant a ser deessa,
mirall de les meves mirades
a l’abast dels dits sense gosar tocar-te
i rius perquè saps que tots dos sabem,
que només puc estimar-te
i tu només deixar-m’ho fer.
Avui t’he vist volcànica,
i amb l’esclat del temps
te n’has anat furtiva, del pensament,
i en la gola de la nit s’ha fos l’essència,
fins que el somni de la teva presència
s’ha esvaït.