Avui he vist

Avui he vist
en el mirall
les esgarrapades
del cos
que el temps
m’ha dut.
M’he vist vell,
cansat,
i a cops sense alè.
Però vull veure més enllà,
en el reflex,
l’ombra dels meus infants.
Un sanglot intermitent,
de vegades emprenyador,
que em duen sense voler
instants de nova vida.
Vull seure en el passeig,
caminar amb el diari
sota el braç.
Veure créixer aquests llucs
que fins ara en tinc cura.
Veure viure
la nova vida que porten
i dur la regalada
mirada del “si no fos”.
Arreglar el mon
amb qui com jo
sap que no hi ha
qui ho faci
i devorar les hores
que em quedin
amb la voràgine eternament quieta
de qui és gran i ho sap,
de qui ensenya amb el silenci,
de qui consola amb un somriure
i algun cop renya
movent pausadament el cap
cansat de tot,
esperant només,
restar per sempre
al teu costat.
Avui m’he vist
en el mirall,
les esgarrapades
encara hi són
i amb el temps
m’ha arribat la mà
que la cura m’ha dut.
Un temps, el meu.
Un lloc, aquí.
Un futur, el seu.
Un mot, si.
Un cor, el teu.
Un silenci, amb mi.