Versos que no ho són

Versos que no ho són,
silencis que callen massa coses,
mirades més enllà del cos,
com l’arbre nu que l’hivern
ens convida a esporgar,
a deixar fora el que ens sobra.
Es complicat estimar-te
en la llunyania
de cada dia.
Els ossos tenen calfreds
quan miren dirigir les teves rialles
cap a altres boques
i deixen a l’aire
aquells petons
que eren meus
cada dia al vespre.
La llum de les garlandes
destria entre la foscor de la nit,
la teva silueta,
et cerco davant
d’aparadors festius,
comparteixo quimeres,
de por encara no reals,
busco la màgia dels teus ulls,
i la canterella de la veu
quan parles.
Se que és festa,
el cor m’ho diu,
la gent ho escampa
i la xicalla correteja
amb la joia com només
ells ho saben esbargir.
Tornaré a casa a somiar
amb el premi del teu retorn.
Amb els ulls buscant els meus
i els petons caient
a sobre meu
com els regals
d’un calendari d’advent.
Posaré el mitjó més net
sota l’arbre perquè algú
hi deixi el telegrama
del teu amor.
Portaré la carta
amb una sola petició
perquè una matinada freda
trobi al balcó el regal
que em digui on estàs.
Repartiré el tortell
amb el tros més gros,
amb l’esperança
que hi hagi la figureta,
per acabar amb els postres dolços
l’amargor de no estar
amb tu aquestes festes.
Et veig però no hi ets.
Parlem però no m’entens.
Sembles una papallona fora de lloc.
Torna a la vora del meu foc,
on puguem tornar
a parlar, a jugar jocs d’amor.
No siguem més folls en els retrets,
fem-ho amb la follia
dels petons i les carícies.
T’esperaré amb la llum encesa,
perquè em duguis
a les fosques afluixant
la bombeta,
qualsevol matinada,
en qualsevol revolt.
T’he esperat.
T’espero.
T’esperaré.