La tarda ja havia pintat de fosc el cel (I)

La tarda ja havia pintat de fosc el cel,
els vidres s’enfarinaven de l’escalfor
que l’habitació havia tingut tot el dia.
Aviat començaria el torn de nit
i hauria de marxar, feinejar entre malalts,
comentar entre rialles espontànies
la bona cara de qui postrats esperaven la fi.
Dolor. Dolor callat.
Dolor callat mancat d’esperança.
Estava sola com ells,
i com ells tot el dia a l’hospital.
L’espantava més la soledat
de qui agonitzava allí mateix,
que la seva pròpia soledat.
Vivia més acompanyant
el somni pausat de qui sofria
que una vida absent que no li satisfeia.
En marxar, cada dia, buscava en el mirall
una mirada apagada, un espasme en la boca,
un tremolor de dits, ... quelcom de vida.
Amb la jaqueta agafada, descansa la mà, càlida,
protectora en aquell front arrugat,
un fins demà, un bona nit, arreglar els llençols i marxar.
Un dia, en tornar, veu un jove a l’altre costat del llit,
llegeix pausat, les fulles d’un conte d’infants,
la veu greu i dolça no s’alça més enllà d’un murmuri,
va destriant les paraules poc a poc,
li veu el braçalet de voluntari i amb un sanglot,
regalimen galtes avall, llàgrimes d’il•lusió.
Avui, anirà a una altra habitació.