i ara llunyana,
jo t’acompanyava malalt
dels mateixos mals.
Les copes
alhora buides de vi barat
i plenes d’enyors
ens unien en tristors
i versos destriats
entre balbuceigs de beguts
i llàgrimes d’amors perduts.
Solcant parets en dia
de brillants colors,
com fou
en aquelles hores arcaiques
la nostra veu,
tu amb una de poeta,
la meva, de joglar teu.
La teva costa avall,
fou el meu precipici
i rodolant varem caure
al més profund sisme.
Ara escrius de nou,
i són el més bells versos,
tu surts del fangar
i jo que ja mai podré
de nou recitar,
reconec el valor
de vèncer la soledat,
des de la foscor solitària
d’una veu trencada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada