El fum que dibuixa cercles

El fum que dibuixa cercles
a l’aire em deixa veure
per entremig difús rastres
del teu rostre,
a cops esfilagarsant-se
com flonges columnes
d’un marbre inexistent,
de vegades
com un viatge de cargol,
lent i entrelligant-se
en ell mateix.
No se si el fum,
no se si el rostre,
tots dos amb el foc fatu
de la burilla o dels teus ulls,
em van cremant la vida
a estones
com el decurs plàcid
de les aigües
d’un riu moribund,
de vegades
amb la fortalesa
d’un mar embravit.
Entre cada calada
apuro per instants
versos i cançons
recordant el regust aspre
que deixa el fum
entre els teus petons.