La mà oberta

La mà oberta,
buida,
mirant el cel,
espera plena de paciència
que torni el gat
que jugava amb ella.
Mentrestant allargassa el dit
i ressegueix el contorn
d’uns núvols encuriosits
que s’han apropat
per fer-li una mica d’ombra.
La mà oberta,
obre i tanca els dits
fent ombres xineses
amb l’ombra dels núvols,
en surten,
àligues daurades,
conills nerviosos,
gossos escridassaries,
però no li surt el gat
dels seus somnis,
dels seus jocs.
Ja el temps
taca de màcula la pell
de la mà
i l’hivern just deixa el pas
a la primavera,
ja les cames arrosseguen cadenes,
cadenes d’instants infinits
que s’allargassen reflectits
com en una sala de miralls.
La mà oberta,
buida,
mirant el cel,
espera plena de paciència
que torni el gat
que jugava amb ella.