Conta la llegenda més vella

Conta la llegenda més vella
dels antics trobadors,
que en un principi tota l’aigua era dolça,
no hi havia ni mars ni oceans,
la terra era generosa
i en els boscos, rius i llacs
hi vivien màgiques criatures,
pacífiques i curioses.
D’un bosc,
un centaure va conèixer una sirena
veïna d’un riu cabalós.
Se’n varen enamorar.
El centaure ajagut a la riba
escoltava el cant de la sirena
i tots dos
es tornaven poemes d’amor.
Un dia,
sempre hi ha un dia on tot es trenca,
el centaure se’n va voler anar
a la muntanya més alta
amb els seus companys.
Pots dur-me a l’espatlla
li va pregar la sirena
i de tant en tant remullar.
No, espera’m que tornaré a baixar.
Moltes llunes,
moltes primaveres va esperar,
desesperada es va deixar anar
riu amunt, riu avall,
preguntant si algú l’havia trobat,
allí on el riu feia platja,
va començar a singlotar,
llàgrimes enamorades
ja mai més van deixar de rajar,
des de aleshores la mar és salada
i el cant de sirena fa naufragar.

“Deixa’m amor
parar la llàgrima,
que ja mai tornarà
l’enamorat.
Deixa’m la mar
com a enyor
que ja mai
el podré oblidar.”