Deixa de nou

Deixa de nou
caragols d’escuma
la mar en el teu cabell
i flors de vegetals salats
descansen
entre aquests rinxols
que es fan i desfan
a cada onada.
Salvatge com aquell amor
d’antuvi que un dia
et vaig prometre intentar mantenir
més enllà dels dies futurs
i de la calidesa de les nits eternes
entre els braços amics
del teu cos nu.
Ara, la malaltia del record
em vol esborrar aquell passat
sense saber
que el cisell ha esculpit
el còrtex cerebral
amb paciència budista
les més belles imatges,
potser caurà estregat
pels seus efectes
el color d’aquell passat,
però encara que sigui
un fos negre
amb pinzellades de gris,
sempre podré dir com Bogard:
sempre ens quedarà París,
el nostre París
de sorra i mar
on el ball es repetirà
com un disc rallat
dins meu
en absència
d’un Sam que no ho tocarà de nou.