envoltats de mortalla,
sento el teu somriure
amb la força nova
del nou amor
que el fa brollar.
Lluny queda aquell,
que subtil fou meu
tant de temps,
esquinçat sense pietat
del teu rostre estimat.
Et vaig furtar de la vida,
l’anima i amb ella,
l’amor que em vas oferir.
Poc a poc
amb la desídia
de qui es sap senyor
del que l’envolta
vaig fruir malament
del teu regal,
pintant de blanca cal
la lúgubre semblança
del teu existir,
amortallant-te
mentre el meu verí
et corria venes amunt
fins arribar-te al cor.
Ara sóc jo,
la víctima finida
d’aquell verí robat
amb petons maldestres.
Ara amb la resta de l’ànima
que em queda
em penedeix
del mal que t’he fet,
em sento un xic perdonat
dels deus,
sabent-te estimada de nou.
Cauen ja
les primeres palades de terra,
soterrant
qualsevol esperança darrera.
Massa tard per dir-te seré
t’estimo,
quan closos els ulls
parla per darrer cop el cor.
Quanta dolçor...
ResponElimina