És una veu ronca

És una veu ronca,
trencada pel temps
i els vicis,
que canta silencis
d’ànima derrotada.
D’ell diuen tots els desficis,
i en saben de moltes penes,
de bosses sota ulls secs,
i llavis escardats,
de barba de fa molts dies,
cabell llarg i despentinat,
brut hi afegiria.
És un cos en pena,
o potser la pena feta cos,
però tot i així,
tothom reconeix
que només li queda cor.
Ara canta entretallant-se,
mots d’un amor
acabat de néixer
que una fadrina
li ha demanat.
Cada vers una fiblada,
cada nota una agonia,
que de tant en tant li cura...
l’esglai de la seva mirada.