la vella ploma
el paper ressec
mentre la tinta
caient pacient
va deixant
gargots foscos
semblant a lletres filades
de tant en tant
que fan aquelles paraules
que em commouen el cor.
Vell el poeta,
com vells els mots,
cansat de parlar
amb sons que ningú
es llegirà,
morint d’anonimat
enmig de tanta gent.
Només sap lluitar
brandant la ploma en alt
i en baixar escriure
amb la sang
que el cor va brollant,
ferit d’injustícia aliena
i soledat covarda
que tant de mal li fan.
Rasca cansada
la vella ploma
el paper ressec
mentre la tinta
caient pacient
escriu els crits
que només escolta la nit,
regades amb el vi salat
de les llàgrimes impotents.
http://desdeminoray.blogspot.com/2009/10/un-nuevo-impulso.html
Recaram, el pots ben enmarcar aquest, és tota una joia de veritats com punys que suggereixes però s'entenen prou clar...
ResponEliminaEl trobo de premi!
La vieja pluma
ResponEliminarasca cansada
el papel reseco
mientras la tinta
va cayendo paciente,
dejando garabatos oscuros
parecido a letras hiladas
que de vez en cuando
alumbran palabras
que me conmueven el corazón.
Viejo el poeta,
como viejas las palabras,
cansado ya de hablar
con sonidos que nadie leerá,
muriendo de anonimato
en medio de tanta gente.
Sólo sabe luchar
blandiendo la pluma en alto
y escribir con la sangre
que del corazón va brotando,
herido de injusticia ajena
y soledad cobarde
que tanto daño le hacen.
La vieja pluma
rasca cansada
el papel reseco
mientras la tinta
va cayendo paciente
y escribe los gritos
que sólo escucha la noche,
regadas con el vino salado
de sus lágrimas impotentes.
Un abrazo
... i els fulls s’omplen
ResponEliminade paraules plenes,
la tinta dibuixa
allò que el cor amaga
i tot plegat és un no res,
un intent de lliurar angoixes
tot esborronant papers i quartilles
gastant un temps
que li sobra...
un temps
que no sap que fer-ne d’ell
... i és que els dies marxaren
darrera un cor il•lusionat...
volen atrapar papallones
viatjar per l’arc de Sant Martí
corre amb el vent
o dormir amb les ones
i ara...
que el cos ja no el segueix
que les forces l’abandonen...
que la grisor s’ha instaurat,
tant sols li queda
buidar la càrrega feixuga
que l’oprimeix...
i assegut en la tardor
buida ànsies i anhels
damunt un paper qualsevol...