i fredes nits estelades
mirant un cel cada cop més fosc.
El meu és un desert de llavis
trencats i pell esquerdada.
El meu és un desert absent
de vida des que ja no hi ets...
El meu és un desert de camins
que el vent esborra
i on ja no se trobar-te.
El meu és un desert de sol
que crema més que el cos,
el refugi del record.
El meu és un desert
que comença a entrar dins meu,
aquesta darrera vegada que he caigut,
mancat d’esme per aixecar-me,
vençut pel teu silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada