m’hi trobo aquell passat
que no volia recordar.
Em veig les mans plenes
de talls del temps
i arrugues de la vida,
aquelles que abans
t’acaronaven,
ara fugen,
i ni tant sols volen tocar-te.
Els plecs de la pell
que conviuen amb les esquerdes
són el pergamí ja ressec
on fa mil segles
escrivírem els nostres petits
versos d’amor,
ara en el devenir orogènic
de la vida,
escolto el sol
com escalfa tímidament
la pell que estimares
i envolo els records
fins quan aqueta era llisa i lluent ,
llavors, el mon era nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada