Eterna passatgera
del temps que ens manca,
sens dubte que apareixerà.
No la cridis que ja ve!
Deixa que el dolor de les nafres,
t’ajudi amb el quotidià sofrir,
encrosta el patir de la carn viva
i fes del record la vena curativa.
No la cridis que ja ve!
Rega amb la calidesa de la sang
les darreres vies per on encara passa,
mirant la bellesa del rostre arrugat
de dolor i vellesa.
No la cridis que ja ve!
I demana els petons als infants que tens,
als fills que enyores,
i sobre tot a aquella façana lleial
buida de records i de nits,
de llunes i de balcons d’estiu
oberts de bat a bat,
acarona entre bes i bes
aquells ulls que et miren
sense reconèixer qui ets.
No la cridis que ja ve!
No la cridis que ja ve!
Cada cop més a la vora,
cada cop més insistent,
cada cop més punyent...
No la cridis que ja ve!
No la cridis que ja ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada