Potser és poeta

Potser és poeta
qui recull paraules
del terra,
de l’aire,
dels cors,
i acuradament les pentina
i treu la pols,
qui les pinta
amb els colors
de la natura
i els hi dóna
la veu dels ocells,
qui les perfuma
amb la fragància
de les flors noves
de la primavera,
i les abriga
amb la textura
del bes dels enamorats,
qui veu les coses
que passen
i les viu en la llunyania
del silenci,
sense esperar la resposta
del vent als seus mots,
ni les llàgrimes del desencís,
d’aquells que vesteixen la soledat,
com ell mateix,
potser qui és ombra en la multitud
i reso en les aclamacions,
qui callat espera que la tarda mori,
per renéixer amb la nit callada,
furtiva de miols i cants,
amb el caminar silent
del núvols tapant la lluna
amb murmuri constant
d’ones de mar.
Potser és poeta
qui recull silencis,
per fer-ne versos
de raig de lluna
i reflexos de mar serena.