Vers el sol em duen les ales

Vers el sol em duen les ales,
camí de l’impossible,
la solitud aclaparadora
de la teva recerca.
Enlluernat,
volant a cegues,
per recuperar la nostra relació
anant a la destrucció
en silenci peregrinatge,
embogit del mutisme
que m’encercla,
enrere quedaren pistatxos
i altres colors
de roba estesos
sobre la nostra absent
superfície.
Vers el sol em duen les ales,
camí de l’impossible,
oblidar-te.