La cendra

La cendra
és del meu cor,
un polsim cremat
en la incertesa,
en el silenci,
en el callat rebuig
dels teus llavis
per parlar-me.
La cendra
és el temps
mort de cada instant
que et vaig estimar,
sabent que el no res
en seria la resposta
del teu cor.
La cendra
és l’alè darrer
que s’esglaià
fora el cos moribund
sense temps
per conquerir
qui sap si de nou
el teu cor.
Ara la cendra
d’aquell cor,
d’aquell temps,
d’aquell alè,
cau enjogassat,
grisós
per entre els teus dits
aliens a l’origen
que el ha dut
tant a la vora
per no morir mai.