i el mira, el recorda
per que torni
qui sap si més tard
i compartir-lo
en la vellesa
amb qui no sap
i amb qui va viure-ho.
Un tresor
que guarda rere els ulls,
cada cop més boirosos,
entre les orelles,
cada vegada més dura l’oïda,
per sobre una llengua
que cada mati
té més tendència a repetir,
no gaire lluny d’un cor,
que mentre bategui,
mantindrà l’escalfor
de tots aquells records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada