Tac, tac, tac...

Tac, tac, tac...
com un cisell
menut
picant dia a dia,
desfent gra a gra
el granit
d’una vida en comú,
així han anat passant
tots i cadascun
dels instants compartits,
moments de tot.
Petons
uns dies de marbre
i d’altres de foc,
mirades tendres i airades,
nits de silencis
i nits de xiscles enamorats,
amb el pas de tantes estones
el temps ens ha fet
una de sola,
monolítica,
polida pels revessos
de la quotidianitat,
s’ha fet costum.
Costum de veure’t
com quan estàs davant del mirall,
acostumat a sentir-te
com un eco mai apagat,
però sobretot acostumat
a sentir-te
com quan sóc jo en tu
i sense tu, ja no sóc res.
Acostumat a ser per tu,
acostumat a ser una sola pedra
que el temps ha fet obra d’art,
per aquell cisell de petons
i mans agafades,
cada cop més lentes
cada cop més velles.
Acostumat a ser tu,
després que el temps
ens ha fet només un,
tant sols un,
tot tan gran com això...
acostumat a ser costum en tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2009/10/costumbre.html