La nit es llarga
i tot just el sol s’ha post.
El ressò de l’hospital
en el seu brogit s’aplaca
i a estones calla.
Avui no hi ha agulles
que degoten sèrum
ni medicament.
Reposes tranquil•la
amb un llibre entre mans,
llegint,
aviat et cauran les parpelles
en un lleuger somni,
on destriaràs entre les lletres
que has llegit futurs mots
per fer versos a llunes amagades,
a petons deixats en aquesta cara
que has triat acompanyar
en la solitud d’un hospital.
Ella dorm, descansa.
Et lleves i li acarones els cabells
fins dur-los al seu lloc,
te la mires com mai te l’has mirat
i resulta que es com sempre,
carregada d’amor,
d’un amor que t’ha dat.
Avui tot és silenci,
estires les cames,
retires el llibre,
tanques el llum,
t’embolcalles amb l’abric,
tanques els ulls
i obres el llibre de poemes
que aviat ens faràs.
Descanses.
Silent.
Aviat li llegiràs a casa
quatre versos
que perduts s’enceten així:
Ella dorm, descansa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada