d’estimar-te,
només un camí lineal
què no se fins on em durà.
L’enceto amb la boira present
què m’obliga a endevinar-te,
és la tardor,
què em porta a escoltar-te
trepitjant les fulles seques
per a seguir-te
en aquest laberint
de petons i desitjos.
http://lacuentistadehamelin.blogspot.com/2009/09/ano-infinito.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada