balls de cargol,
les més agosarades
ho fan planejant,
com si la vida
que els hi manca
les deixés volar,
sent ales d’ocell
que no sap piular.
Busquen presumides
mudar-se de mil colors
entre ocres i grocs,
passant per un roig pujat.
El pare les deixa anar,
sabent de ben segur
que ja no tornaran,
però moltes amoroses
els peus li cobriran.
Deixeu que les fulles
m’ensenyin el camí,
que el vent les dugui
ben a prop de mi,
amb elles podré recordar
aquelles hores
que tant et vaig estimar.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2009/11/hojas.html
les fulles m’adornen el camí
ResponEliminam’acompanyen durant un temps,
me’l mostren, me’n parlen
i després se’n van
es travessen en el camí
uns cops rialler,
altres entristits
però sempre hi són a la tardor,
de vegades em fan d’estora
cruixen sota els meus peus
i semblen voler ballar
...
el meu camí és solitari
m’acompanyen
records del passat
o potser projectes del demà...
pensaments
que en silenci van i venen
mentre l’aire fresquet de tardor
em va picant les galtes
Te devuelvo la visita, gracias por el poema que me dejaste. Este es también hermoso, "el camino de las hojas", como dijo Juan Ramón, es más dulce que el nuestro, también su morir es más bello que el nuestro, más elegante, más luminioso, más callado. Hasta a morir debemos aprender de lo natural. Un abrazo.
ResponEliminaEs auténticament l'esperit d'aquell hojas de hierba d'en withman
ResponEliminaMolt bo