pago indiferent
el que li pertoca,
aliè a tot el que m’envolta,
pertany al no res,
com el buit,
com la fosca,
que em rebrà,
quan l’hora sigui com jo,
morta.
Mentrestant
com el riu que m’és veí,
em deixo anar
i sóc a vegades
centre de discussions
com és a terme el riu,
què sembla culpa seva
dur-ne l’aigua
metzinera,
entre dubtes i mentides
entre el si que vull
i el no que marxi.
Deixeu anar les hipocresies
riu avall
que la sal del la mar
les assaoni.
http://torosalvaje.blogspot.com/2010/02/desarraigo.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada