d’un record
i neix la llàgrima,
tornant al passat proper
d’un temps
que ja no hi és,
obrint-se al ventre
de mots caducats.
S’eixuga el flaire
i la gota eixuta
s’ha perdut
entre el silenci
esperant l’escrutini
de noves paraules
que volen néixer,
paraules,
que venen de lluny.
Cap la foscor del no res,
amb la carícia sobre la pell nua,
va relliscant cos avall,
el darrer raig de llum
d’un capvespre matiner
i s’emporta la mirada
que fita un horitzó llunyà.
http://desdeminoray.blogspot.com/2010/02/la-raiz-de-una-lagrima.html
una flaire que ja marxà
ResponElimina... que va i que torna
m’embolcalla,
m’abraça
i se’n va
una presència breu
de vegades nomes una estona
però... se’n va
i em deixa sola com mai
o potser com sempre...
té el neguit callat,
una presència silenciosa
i si no fos
per la seva humitat
potser ningú
ho tindria en compte
ve
deixa la seva flaire
deixa el seu estol d’imatges
i se’n va
i jo... tant sols
puc donar-li un plor
*