amb la blanca llum
de l’albada com a mortalla,
espera el darrer convit
d’una paraula amiga,
que li mantingui el record,
no té sentit,
que aquest s’eclipsa ràpid
amb un sol tebi,
quasi en penombra,
ofegant-se a l’escaire
d’uns llavis que ja no besen,
i albiren per entre les comissures
un quelcom àcid
que de vegades
semblen llums fugisseres
i altres mots llegits d’esgambi,
caient en unes mans buides.
http://desdeminoray.blogspot.com/2010/02/una-estela-de-luz-acida.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada