fins el teclat
és silent mentre escric,
com ho és la foscor,
que m’embolcalla
amb el seu hàbit fred.
És silenci
lo que m’envolta
a hores d’ara,
quan tot a la vora
és callat.
Si hagués llum,
veuria el buit
del qual en sóc el centre,
i ni tant sols llàgrimes
que sonin en arribar a terra
em cauen.
Els llavis són tancats
i la gola seca,
també silenci per dins,
desfent-me
com un castell de cartes
que veus caient
a càmera lenta.
Em faig silenci
fos amb la nit,
i no se ja si em queda
l’esperança
de desitjar la nova llum.
http://desdeminoray.blogspot.com/2009/12/busco-el-silencio.html
Siempre sabes construir la belleza a partir de mis versos.
ResponEliminaAhora, de noche,
hasta el teclado
guarda silencio
mientras escribo,
como lo es la oscuridad,
que me envuelve
con su lienzo frío.
Es silencio
lo que me rodea
a estas alturas,
cuando ya todo
está callado.
Si hubiera luz,
vería el vacío
del cual soy el centro,
y ni siquiera suenan
las lágrimas al caer en tierra.
Los labios están cerrados
y la garganta seca,
también el silencio por dentro,
deshaciéndome
como un castillo de naipes
que ves cayendo
a cámara lenta.
Me hago silencio
fundido en la noche,
y no se si me queda ya
la esperanza
de desear la nueva luz.
Un fuerte abrazo