I amb cada petó

I amb cada petó
el baf de la boca
feia un cor
que s’anava convertint
en boira o neu,
sota les ales
dels nostres barrets
de feltre, humits i freds.
Ens sabíem
els noms dels arbres
que cada any
vèiem fer-se més grans,
desfullats amb aspecte
de tenir fred,
fred que compartíem entre tots.
De vegades
deixàvem regalimar
pel tronc d’alguns,
gotes de xocolata desfeta,
ben calenta,
i rèiem,
i ens fèiem un altre petó.
El mapa del nostre poble
era un retall de la nostra història
on cada xinxeta amagava,
com no,
el lloc d’un tresor,
un bagul ple de petons,
farcits de xocolata
i recoberts de gebrada blanca.

http://carlota-exnihilo.blogspot.com/2009/12/siempre-aquel-dulce-invierno.html