en una perenne deriva,
escapant-se gola avall,
fins arribar al cor
en un estrip de por
esgarrifós.
Ni tant sols els ulls parlen
davant aquesta solitud immensa,
només la nit ofereix
un feltre adient a tot
el que l’envolta.
Deix qualsevol camí
on l’ànima vagueja sense rumb,
picant ben fort les parpelles,
presons dels teus ulls.
L’olor,
darrer record
que es manté present,
entre tant de disbarat.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2009/12/la-deriva-del-silencio.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada