la que tinc
que la que sento,
perquè et vull lliure,
i amb la llibertat
em ve la temor del vol.
Però no vull cobejar-te,
impúdic sota les meves ales
i exhaurir
les teves possibilitats de volar.
He d’aprendre a conviure
amb aquest fantasma
que em gela els ossos
cada cop que marxes,
més els somnis floreixen
cada vegada
que sento la clau a la porta,
i vens a farcir-me
de petons i abraçades.
Tot i que sé
que un dia s’acabaran,
gaudeixo de cadascun d’ells
com si durés
l’eternitat que val.
http://auxipajuelo.blogspot.com/2009/11/miedos.html
Cal que sempre gaudim dels bons moments, plenament, intensament. Potser com si fossin els últims.
ResponEliminaostres ostres ostres
ResponEliminaque bonic
certament, a vegades cal no mirar endavant, tement el què un dia no tindrem, sinó que hem de gaudir del què ara tenim.
M'agrada quan parles d'estimar tant, que no es vol tallar les ales. M'ha passat, i em passa. És un dolor bastant intens sincerament, el saber, què es pot tenir algú, però som nosaltres qui ens apartem voluntariament.
Una abraçada amic.