posant catifa
de temps entre nosaltres,
sento que encara hi ets,
com quan només
ens separava l’alè
abans del bes.
Amb el sol apagant-se
entre hores
aquest hivern recent nascut,
et noto present,
com quan l’escalfor
del teu cos es feia més forta
abans d’estrènyer-se
l’abraçada
que ens feia únics.
Amb la pluja convidada
aquests dies
de color de plom i ventada,
et se humida, com quan
abans de la partida
degotaves llàgrimes
de la teva galta a la meva.
Amb la distància
d’un sol que s’apaga
amb les gotes de pluja,
t’imagino que encara que lluny,
també penses en mi,
i em tens present.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/01/lejos.html
Amb la distància que no sé quina és de real, naturalment em perdo. No et puc trobar, no sé qui ets, i em parles...Les circumstàncies em fan sord. Anton
ResponEliminala distància ens envolta
ResponEliminavesteix l’entorn de color de cendra
de color de grisós
i la pluja ve a rentar
la dolça i amagada tristor
m’imagines pensant-te
m’imagines en estat present
i sento amb aquestes paraules
que un raig de sol
llueix per una escletxa del cor