com un arbre
a la tardor
allibera les seves fulles,
i deixes
que et caiguin allí
on el vent
de l’alè els porta.
Desfà la conversa
en paraules,
com una allau,
els còdols de la muntanya,
vessant avall
fins que la força del temps
les para en qualsevol lloc.
I tots
els nostres mots,
cadenes sense baules,
en són les paraules.
Mirall sense reflex,
més no dubtis amic,
que encara que tard,
arriba el so fingit
dels teus silencis.
Ajudant com no,
a l’indecís.
http://laputaboheme.blogspot.com/2010/01/nada.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada