la persiana s’alça
com una parpella mecànica
i m’ofereix el tresor
de la blanca nevada.
El vent fred
és un incòmode convidat,
que juga a pintar-me la cara
i el cos amb flocs celestials
pintats d’estels multiformes
que com gomets
s’enganxen a l’abric.
Els guant molls
dibuixen els somnis d’infants
amb cos rodó
nassos de pastanaga,
i amb barret de cap d’any.
El jardí ensenya el plànol
dels nostres passos,
seguint els nens
que un dia vàrem ser.
La neu,
ha estat la màquina del temps
que ens ha dut
per uns instants al regne
del Mai Més,
com intrèpids Peters Pans.
http://mayusta.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada