a hores d’ara
ja s’haurien exhaurit els de la capsa.
Flashos de nit
que obren escletxes
en la foscor i la desesperança.
Fredor que arriba a glopades
cada cop més fortes,
amb l’únic escalfor d’un batec constant,
respirant l’alè dels instants
que s’escapen
com el baf emergent que és.
I amb la matinada,
segueix pensant amb tu mon cor,
entre batecs,
com si fos la força
que el manté viu.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/01/fugacidad.html
Precioso......
ResponEliminaUn abrazo
de seguro es toda una inspiración maravillosa
ResponEliminala luz del pensamiento es toda una ventana
un abrazo de luz
si cada pensament fos un llumí
ResponEliminas’haurien incendiat totes les hores
hauria cremat tot record
i allunyat tot oblit
però... les arrels són profundes
i s’endinsen en la foscor de la terra
queden allunyades
de tot arrasament
tot és fugaç
tot és flor d’un pensament
d’un sospir
o del batec d’un cor
que malgrat la fugacitat dels instants
es manté viu en la flama
d’un foc encès que mai s’apaga