el pensament lliure
retorna als moments perduts
d’aquell ahir enyorat.
Em crida sibilant,
suau,
amb la veu del record
més esperat.
Es perd la mirada més enllà
de la ratlla de l’horitzó,
on dansen les sirenes
cada mitjanit de lluna plena,
fitant sense descans,
i potser sense esperança
el seu retorn.
Com senyor d’un castell
de roques i coves,
dalt de la línia del mar,
acompanyat
per un seguici de gavines,
entonem el cant trist del comiat,
a crits,
esgolats,
mentre la mar
com una pacient mare,
amb el neguit entre les aigües,
capoteja ones
per fer l’acompanyament
a la nostra llastimosa cançó.
Assegut a la pedra freda del record,
deixo apropar-se una altra nit
que es pinta amb pinzell de solitud.
http://africaempoesia.blogspot.com/2010/01/pedra-fria.html
a poesia nasce muitas vezes das pequenas coisas que ninguén dá valor. Mas o poeta está atento
ResponEliminaum beijo
PEDRA FRIA
Sentada nesta pedra fria
Os meus pensamentos voam
Aqui vejo as árvores e o céu...
As libelinhas e as formiguinhas...
E tudo me faz companhia...
Tudo me faz sentir bem...
Pois com cuidado vêm ter comigo...
E a libelinha de mansinho...
Poisa nos meus ombros...
E sinto que me afaga...
Como a querer beijar-me...
As formigas, correm e correm...
Estão a pensar nelas...
Vão trabalhando...
E não olham para mais nada...
Trabalho e liberdade...
Estão de mãos dadas...
E com carinho...
Olham para mim...
E eu sentada na pedra fria...
Deixo-me embalar...
E deixo-me adormecer
LILI LARANJO