Volant penya-segat amunt

Volant penya-segat amunt
el pensament lliure
retorna als moments perduts
d’aquell ahir enyorat.
Em crida sibilant,
suau,
amb la veu del record
més esperat.
Es perd la mirada més enllà
de la ratlla de l’horitzó,
on dansen les sirenes
cada mitjanit de lluna plena,
fitant sense descans,
i potser sense esperança
el seu retorn.
Com senyor d’un castell
de roques i coves,
dalt de la línia del mar,
acompanyat
per un seguici de gavines,
entonem el cant trist del comiat,
a crits,
esgolats,
mentre la mar
com una pacient mare,
amb el neguit entre les aigües,
capoteja ones
per fer l’acompanyament
a la nostra llastimosa cançó.
Assegut a la pedra freda del record,
deixo apropar-se una altra nit
que es pinta amb pinzell de solitud.

http://africaempoesia.blogspot.com/2010/01/pedra-fria.html