la forja dels somnis,
genolls pelats sota estralls
de realitat
que fuetegen les cares indomables.
Mirem enrere al temps d’infants
quan els somnis eren gegants
que es podien doblegar.
Quan un amic era una mà al costat,
esquena contra esquena
per avançar plegats.
El sol escalfant quimeres
de futurs cada cop més tapat,
desapareixent del paisatge
els colors que els van inaugurar.
Mirant per sobre l’esquena
veuran el rastre
de peus arrossegant,
els mateixos que altres
abans també van somiar,
perdent-se,
per un camí de mai acabar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada