de nou el parany del teu record.
M’allunya del silenci tranquil de la llar
i em duu pels camins vells
del nostre passat,
quan la joia era compartida
i els pensaments comuns.
He fet com abans
i he recollit pinyes del terra,
i guardar-les pel pessebre de Nadal.
He arrencat de l’ametller en flor un pom
i l’he dut al cabell sobre l’orella
com t’agradava a tu.
He fet la rialla com llavors
i m’ha semblat sentir l’esclat
del teu somriure entre els arbres,
on t’he buscat.
He cridat el nom fluix,
per no trencar el so dels ocells
com vàrem fer el darrer cop
que compartírem bosc.
Ara quan dormo,
se que em vetlles el són,
mentre llagrimegen gotes de sal
els ulls clucs,
pensant en tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada