M’enganyes amiga

M’enganyes amiga
quan em dius que ets sola,
saps ben be que estic amb tu.
No hi ha cap rellotge
que pugui marcar la meva mancança
perquè sóc cadascun
dels racons que t’envolten.
Cada un dels estels
que voregen la lluna sóc jo
quan tu jugues a la blanca rodona
creixent o a l’inrevés.
Qui et tapa quan la nit voreja la fresca matinada
i murmures entre somnis el meu nom.
M’enganyes amiga
quan em dius que ets sola,
saps ben be que els meus versos t’acompanyen
i són els poemes llençols
que et bressolen les nits
que no t’acompanya l’amor.
Cada una de les ones
que venen de la meva terra
et banyen els peus
i et xiuxiuegen a mitja veu
que jo sóc amb tu.
Si tu ets el verb, jo sóc l’alè.
Si tu ets l’illa, jo soc el mar.
Si tu ets el lliri, jo sóc la terra i l’adob.
Si tu ets la flama, jo sóc el cor
i em crema el dubte que ara em fas venir,
quan no m’arriben els versos,
ni els mots,
ni el mirar,
ni si més no...
el que m’hauria d’arribar.
M’enganyes amiga
quan em dius que ets sola,
saps ben be que sempre seré a la teva vora,
de vegades amb paraules,
de vegades expectant,
de vegades silent,
però sempre amb tu,
com un veritable amor,
petit,
callat,
platònic,
enamorat de la conjugació literària del teu verb.
M’enganyes amiga
quan em dius que ets sola,
saps ben be que...