Fou el mestre amagat

Fou el mestre amagat,
qui ensenyava sense dir
que era una lliçó.
Repetia tant fluix
que quasi no l’escoltava
ni tant sols
quan era al damunt.
Mai em va cridar,
mai em va pegar,
em deia,
que la vida ja ho faria.
Quan caminàvem pel carrer
amb aquella passa llarga,
l’imitava,
saltironant com feia ell degut
a l’accident a la mina.
Eixut de cos i de paraules,
el pare era tot ulls,
amb ells et parlava,
i la mà seca també,
rugosa del treball constant,
feia carícies tallants
que no ferien.
Quan va marxar,
ho va fer de nit i de pressa,
no volia fer patir,
abans em va ensenyar
els pocs secrets que guardava,
per un si de cas,
un qui sap si...
que fins més tard no vaig entendre,
massa tard,
massa ràpid,
massa...