skip to main
|
skip to sidebar
panera d'oblits
dimecres, 11 de març del 2009
Guaita el sol amagat
Guaita el sol amagat
rere el tel fosc de la nit
per enxampar-te
en una vigília constant.
Mires amb el cap
firmament a munt
per trobar l’estel buscat
i descobreixes
astrònom curiós
que ets tu qui va girant
i no el daurat disc rodó.
Quin engany!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Entrada més recent
Entrada més antiga
Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Seguidors
Arxiu del blog
►
2010
(83)
►
de març
(1)
►
de febrer
(29)
►
de gener
(53)
▼
2009
(491)
►
de desembre
(35)
►
de novembre
(40)
►
d’octubre
(19)
►
de setembre
(23)
►
d’agost
(9)
►
de juliol
(14)
►
de juny
(13)
►
de maig
(22)
►
d’abril
(37)
▼
de març
(74)
Passejava pel rentador
Navega un mar d’ones roges
En aixecar la persiana
La mestra li va manar un dibuix seu
Vaig trobar un mar
Com lluernes
I com boig et cerco en el temps
Qui sap si... respondré
Si dugués binocles
Crec que és un adéu
Si jo fos qui no sóc
Com un ball embogit
Giravolta el carrer
Se’n va anar
Tot sol embolcallo el cos
La matinada
Refàs el camí amunt i avall
Em va dur a tu, la paraula
Cau el mon entre crits i fúria
Despulla la ment
Adobo el jardí
Vull fer-ne amb els sentiments
Deixaré obert el quadern
Un temps vaig jugar
Fou el mestre amagat
I desprès
En aquesta tarda freda
Escoltem el bramul del vent
Juguen a pentinar-se
Res em manca tant
Sense més paraules
Res
Cada dia
Granada és un bon lloc
La vida se li escapava
Ella el mira
Acompanya el temps
Si fos dibuixant
Et domina el misteri
Si fos a mi a qui miressis
Movia les peces acuradament
Tot el que no fou
Vull pintar els meus somnis
M’enganyes amiga
Quan l’habitació es fosca i dorm
I amb tot i això em sento
Dansa el pensament
Tremoles
Voldria escriure un vers a cada escata
He anat més enllà del silenci
Els teus silencis
Guaita el sol amagat
Camina alçat
A la porta del casal
Ets un ocell caminant
Somia el cos
T’imagino zel desconeguda
I un dia quan aquest arbre sigui gran
Saps d’un Amor que en silenci t’espera
El tren del mot versat ens duu
La meva sargantana no és blava
Li direm al mar
Tinc una biblioteca plena
No puc ser la llum
Amb un cor adolorit
S’acaba l’hivern vestit de gebrada
He pintat la meva soledat
La soledat m’ha obert
Furta el sense sostre
Les teves necessitats
Et podria llegir la pell
Torno d’un viatge curt
Em demanes amistat
Busca’m llegint els teus versos
►
de febrer
(107)
►
de gener
(98)
►
2008
(39)
►
de desembre
(17)
►
de novembre
(7)
►
d’octubre
(3)
►
de setembre
(4)
►
de juliol
(4)
►
de juny
(4)
Contribuïdors
Unknown
qui sap si...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada