ella m’acompanya.
De vegades asseguda en el racó
on abans jugava a nines,
o somiava fer-me gran.
De vegades rellegeix aquells contes
que m’omplien d’il•lusió.
Algunes nits té fred,
i se’m posa al llit,
acaronades totes dues
entre els llençols brodats de l’avia,
quan la foscor té color blanc de cotó,
aleshores tot és plàcid
i s’escurça el passeig de la lluna
per sobre la teulada,
a l’hora de marxar,
li fa un toc i suau se’n va
amb la primera llum de l’albada,
fins la propera nit
que em vindrà a visitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada