com els lilàs del teu jardí,
perquè em duen a tu
amb aquells moments perduts
compartits,
on destriàvem els somnis
de les realitats
i el fum dels encenalls
del foc mare que el feia néixer.
Des d’aleshores
cerco per llunyans camins
la flor de neu
i la flor del desert,
que només tu
em vas ensenyar a trobar.
Sense tu res em sap com abans,
perduts jardins,
perdudes les flors,
perdut el temps
que uns instants fou nostre.
Encetaré un retorn
que em dugui de nou amb tu,
encara que no em pertanyi
la vida que ara visquis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada