d’un hivern que s’escapa,
entra en el descampat fora del poble
la caravana desarrelada d’un vell circ
que de tant en tant refà les tendes
en una parada tècnica, per descansar,
com fan els ocells en la zona protegida
no gaire lluny d’allí.
Com cada cop que apareixen,
em re invento com el trist pallasso
que s’amaga en una cara pintada
de vermell i blanc,
el negre passat que l’ha dut
a abstreure la seva personalitat.
També recordo haver-me enamorat
d’aquella jove trapezista,
reciclada en equilibrista,
domadora de cavalls
i darrerament en dominadora
d’animals grans com el vell lleó
i el desdentat tigre,
segons la capacitat de la dona
davant el pas del temps
i l’evolució de l’artritis, artrosis
o qualsevol dels mals
que ha recollit anant per aquests mons de...
L’amor juvenil, impetuós,
ha passat per totes les etapes
de vertigen i d’engany entre amants absents,
ara amb els anys carregats a les espatlles,
l’amistat és el poso que queda de tants tràngols,
prenent cada tarda el sol gris,
mentre el fred no va calant als vells ossos,
recordant de nou els antics passatges compartits.
Quan la primavera enceti la seva força
com una au fènix, alçarà el vol
l’atrotinada caravana amb el meu amor perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada