a un viatge vers lo desconegut
sense les parades acostumades
on només puja la gent com tu i jo
ferida de lletra i sentiments.
Tot i no semblar-ho
l’home gras escriu poemes d’amor
i el jove del fons fa poemes
de somnis grisos de futur amagat.
La noia de trenes escriu llargs versos
de filosofia complicats d’entendre
i també hi ha qui com jo
recull les molles que deixeu
i cosint lletres escric
–em sembla a mi- poemes
que parlen de tu, de la lluna i el mar,
hi poso sirenes, sargantanes
i sols assumptes al cel.
Tot plegat,
somnis de tardor tirant a hivern,
que continuaran mentre no arribi
a la parada final
i digui allò de...
parin el mon que jo baixo aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada