tot s’escapa, tot.
Mires més enllà del que t’envolta
i poc a poc reconeixes
cadascuna de les coses
que tens a la vora,
et veus en el mirall
i mires sense mirar perquè no ets tu.
Surts al carrer i ningú et respon
quan saludes.
Te n’adones que a vull ets invisible,
que no et veuen.
Tornes a casa amb la bossa plena d’agror
i el cap buit de tot,
et trobes fora de lloc.
Mires per la finestra
i un ocell picoteja davant teu,
aixeca el cap, piula i se’n va.
Sona el telèfon,
una amiga et pregunta com va.
Engegues l’ordinador
un correu respon el darrer poema.
Poc a poc la vida es va tenyint de color.
Treus el baf del mirall i et veus radiant.
Surt al carrer, i tothom et crida i et respon,
mires al cel, blau un blau molt clar,
el núvol fosc a marxat,
allò de la mort ja s’ha fos,
i en un aparador et veus rialla en mà somrient.
Regalat un cafè, un cafè ben calent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada