L'argent de l'alba

L’argent de l’alba
ombreja la lluna
que creix
i deixa el camí
en safata blanca.
Pinta l’estel
amb gotes
de rosada
les fulles tendres
de la flor
a la matinada...
Vermella el sol
a ponent
i envia el reflex
a ras de terra.
La taula parada,
la finestra oberta,
dansen cortines
amb la música
de l’aire,
deixa la brisa
una suau carícia.
S’encén l’espelma,
la cera degota,
el sopar s’allargassa,
mudes les boques,
parlen els llavis.
L’argent de l’alba
ombreja la lluna
que creix nua,
camí del llit
en bata blanca.