Ja era vella, molt vella.

Ja era vella, molt vella.
La cadernera.
La gàbia, no era gàbia,
sinó un llindar
on acabar els dies.
Amb el temps,
havia decidit fer vaga
de plomatge,
i les plomes que li queien
ja no sortien.
I amb tot l’avi se l’estimava,
eren vells, molt vells.
Ja no cantava.
Ell la cuidava,
ella li feia, companyia.
Mentre les joves cantaven
I eren la joia dels infants,
ella mirava, callava,
quieta, pelada.
-Avi perquè la tens encara.
-És vella, com jo, què fem nosa?
-No avi! T’estimo, us estimo!!
Un dia va encetar la vaga de fam,
l’avi va plorar com mai l’havia vist.