I amb el petó de la nit

I amb el petó de la nit,
d’aquesta nit freda,
encara se’m desperta
més l’enyorament
i fito pels racons de la casa
allí on encara
la desesperació
no ha teixit la seva teranyina
que jo busco
els retalls que la teva memòria
s’havia deixat.
I batent les meves ales
per sobre mobles
i sota el sostre com si voles volar
rebento els darrers estris
que potser encara eren sencers.
I així volant sense volar
es desa el cos
en qualsevol recó esgotat,
esperant de l’endemà la ironia
d’una esperança
que amb la foscor de nou,
es trencarà.